ANÀLISI LEXICOMÈTRICA

Una anàlisi lexicomètrica ens permet fer un recompte de les paraules més freqüents que trobem en un determinat text, així com aspectes relacionats amb la seva posició en aquest. Es tracta doncs d’un estudi quantitatiu les dades del qual, ens poden aportar proves concretes per tal de realitzar un estudi qualitatiu posterior.

La freqüència pot ser considerada un atribut concret de la paraula i aportar un sentit concret dins d’un determinat context. Una paraula que es repeteix constantment a un discurs polític o social determinarà el tarannà d’aquest discurs.

Per a la realització de la nostra anàlisi lexicomètrica hem escollit una serie de blogs relacionats amb el món de la cançó que es fa actualment a València i en valencià. Hem fet aquesta tria per tractar-se d’un tema que ens és proper i amb la intenció d’identificar quin és el caràcter concret que identifica aquest món.

Els textos emprats provenen de:

Música i lletra. Blog personal del cantautor Feliu Ventura: http://blocs.mesvilaweb.cat/feliuventura/

Lluitar, crear, construir. Blog personal del cantant i escriptor Xavi Sarrià: http://blocs.mesvilaweb.cat/xavisarria/

Te’n cantaré més de mil. Blog del cantant Pep Gimeno “Botifarra”: http://blocs.mesvilaweb.cat/vietnamita/

La caseta del plater. Cròniques musicals del país invisible: http://blocs.mesvilaweb.cat/frechina/

Un cop escollits els textos, han estat preparats i introduïts al software d’anàlisi lexicogràfica.

1.- La primera eina que hem fet servir ha estat WORD LIST amb la qual hem generat un llistat de paraules ordenat per la seva freqüencial d’aparició als texts del nostre corpus. El resultat, després de passar un filtre amb un llistat de stopwords (paraules amb significat gramatical però sense significat lèxic que apareixen amb molta freqüencial als corpus de textos però que cal eliminar per què no desvirtuen la nostra anàlisi) ha estat aquest:

 recompte1  recompte2

Llegir de manera aïllada les 60 paraules que apareixen amb més freqüencial al nostre corpus, ja ens aporta informació important sobre el caràcter social, cultural i ideològic dels textos que hem escollit. Així, podríem dir que:

1.1.- El fet que la paraula més freqüent siga el nom d’Ovidi, ens demostra que aquest cantautor (juntament amb el poeta Estelles que també apareix al nostre llistat) representa un referent important dins del món de la música en valencià.

1.2.- Els termes cançó, cançons, públic, disc, música, músics, cantara, cantautor o banda; fan una referència clara al context cultural que uneix els autors dels blogs que hem escollit.

1.3.- La freqüència de mots com país, valencià, casa, valencians, valència, poble, o valenciana; contextualitza perfectament la ideologia de caràcter identitari dels textos.

1.4.- Així mateix, la freqüència de mots com gràcies, suport, amics, costat o persones; també reflecteixen un interès per generar comunitat.

1.5.- També és destacable que els verbs més freqüent siga el verb fer, que apareix en el nostre llistat en les següents formes: fer, fet, fa, fan, feia; i el verb dir, que apareix en les següents formes: diu, deia, dir. Açò podria demostrar que són textos reivindicatius que en certa manera criden a l’acció.

1.6.- La freqüencial de termes com anys, any, dia, dies, memòria o segle; donen a entendre que els textos fan nombroses referències al passat, probablement amb l’interès de fomentar la unitat.

1.7.- Per ultim, també destacaríem l’aparició en aquesta llista de paraules com mort, gènere, pau o possible, que ens sembla que també poden fer referencia al caràcter combatiu dels textos.

2.- Per tal de donar consistència a aquestes suposicions, hem fet servir l’eina CONCORDANCE, amb què hem pogut cercar paraules com memòria, dia, mort, possible, poble, suport; per tal d’observar el context en què apareixen:

 memoria
 dia
 mort
 possible
 poble
 suport

3.- Conclusions.



Aquesta breu anàlisi lexicomètrica d’un corpus de texts estrets de blogs relacionats amb el món de la música que es fa actualment en llengua valenciana i els seus autors, ens serveix per a apreciar que aquest és un àmbit força reivindicatiu. Amb un caràcter identitari important, és molt recurrent posar el focus damunt del passat i la cultura comuna, amb la intenció de generar empatia. Un discurs que tracta d’unir forces i reclama l’acció per tal de sobreposar-se a l’actual situació de menyspreu en què consideren que es troben aquells que l’utilitzen. Totes aquestes són qüestions que probablement ja intuíem, però el fet de poder contrastar-les amb una eina de caràcter quantitatiu com és el software d’anàlisi lexicomètrica, ajuda a contrastar-les i ofereix una orientació més científica al seu estudi. Una eina força interessant.

Anuncis

LITERATURA E HIPERTEXTO. DE LA CULTURA MANUSCRITA A LA CULTURA ELECTRONICA. Carlos Moreno Hernandez.

La lectura del llibre de Carlos Moreno Hernandez és força interessant, especialment quan un fa una petita reflexió i l’esforç de posar-se en perspectiva. Es tracta d’un llibre que va ser escrit l’any 1998 (ara fa gairebé 20 anys) quan la revolució de les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació tot just començava a traure múscul.

Tot i això, algunes de les qüestions que planteja Moreno poden ser enteses perfectament des d’una perspectiva actual. 
Per altra banda, i probablement pel fet d’haver estat escrit en aquell moment, el text de Moreno conserva una perspectiva que amb el temps podria arribar a esborrar-se com a conseqüència de la rapidesa amb què canvien les coses en el món digital.

Ha canviat tant –i canvia tan ràpidament– la manera com llegim i escrivim, que podem arribar a veure la literatura tradicional en format imprés, com quelcom llunyà i força diferent de la literatura que es crea i es consumeix avui. Però la lectura del llibre de Moreno ens recorda que no hi ha tanta diferència. De fet, sorprén quan ressalta el fet que la literatura tradicional també tenia un funcionament hipertextual, sols que va quedar fixat –i per tant “petrificat” i lent– en el moment que el text va ser integrat dins d’un suport fixe i tancat com és el llibre imprés.

La “lectura individual i silenciosa” no es va imposar immediatament després de la invenció de la impremta, sinó que és el resultat d’una evolució encetada per la solidificació dels textos en format imprés. El manuscrit no tenia el concepte d’autoria que anirà consolidant-se amb l’aparició de la impremta i que ara torna a difuminar-se en el nou medi digital. El període que va entre la cultura manuscrita i la cultura electrònica ha servit per a consolidar un model de lectura-escriptura; però es tracta d’un període curt i probablement a la nova cultura electrònica no li costara consolidar un nou paradigma, ja que aquest serà força semblant al model de la cultura manuscrita i la cultura oral.

La literatura sempre ha tingut un funcionament hipertextual perquè el fet mateix de llegir te un factor hipertextual important. Abans fins i tot d’escollir un llibre per llegir, intervenen un seguit de textos que ens encaminen cap a aquesta lectura. Difícilment llegim un llibre del qual no hem llegit abans una ressenya, ens ha atret la seva portada a les prestatgeries de la llibreria o biblioteca, o l’hem trobat a una bibliografia que ens orienta en la nostra investigació. Després, durant la lectura hi ha un conjunt de textos que ens condicionen força la interpretació que fem. El nostre bagatge cultural, format en gran part pel conjunt de textos que hem llegit amb anterioritat.

La cultura electrònica, l’únic que fa és augmentar considerablement la velocitat en què es produeix aquest intercanvi. La comunicació entre diferents textos es fa gairebé de manera instantània i aquest és el factor revolucionari. Allò que està modificant profundament la manera que tenim d’escriure i de llegir. Un canvi que tindrà com a conseqüència important, l’evolució del concepte d’autoria.

Carlos Moreno ho expressa molt be tot citant a Landow: “Como indica Landow (1995.27), en un contexto electrónico hipertextual el usuario puede leer y a la vez crear textos en relación con lo que lee, propios o ajenos, sea en forma de comentarios, adiciones, ficciones o precisiones que se incorporan a la red hipertextual. Y ninguno de estos elementos es ya, en este medio, algo jerárquicamente situado “debajo”, “detrás” o “al final” del texto “principal”, sino que todo aparece como documento interconectado, sin el carácter necesariamente subsidiario o parasito que la disposición de la pagina le otorgaba”1.

1Carlos Moreno Hernández. (1998) Literatura e Hipertexto. De la cultura manuscrita a la cultura electrónica. Aula Abierta.

LAS NUEVAS FRONTERAS DE LA LITERATURA: LA NARRATIVA ELECTRONICA. Professor Domingo Sánchez-Mesa

Aquest text del professor Domingo Sánchez-Mesa representa un enfocament interessant del tema que anem tractant –les escriptures hipertextuals– perquè ofereix un acostament de caràcter més literari: el del món de la narrativa hipertextual.

Trobe molt adient qüestionar-se, com fa el professor Sanchez-Mesa, el concepte mateix de narrativa pel que fa a les formes textuals provinents de l’era digital. A través d’autores com Marie-Laure Ryan o Espen Aarseth entre altres, el professor Sanchez-Mesa es planteja diferents qüestions sobre la narrativa hipertextual i com ha de ser considerada dins del món literari.

Hi ha dos conceptes que trobe força interessants: el d’immersió i el d’interactivitat, amb què es parla de la relació que s’estableix entre lector i obra literària i que amb l’hipertext prenen un caràcter i consideració especial.

La immersió, fa referència a l’assumpció sense qüestionaments d’allò que aporta el text. El lector es submergeix en el text assimilant allò que li és transmés, al mateix temps que es perd en el món de ficció que li és plantejat. Ara bé, Ryan ens diu que no es tracta d’una forma “d’escapisme passiu”, ja que la immersió requereix un gran “esforç imaginatiu” al lector.

La interactivitat es referiria a la transferència de certes funcions al lector, que en el cas dels textos narratius tradicionals vindria donada pel requeriment d’un procés important d’autoreflexió per tal de donar coherència al text; i en el cas de les noves formes de textualitat electrònica, es produeix de manera literal, ja que el lector “interactua realment” amb el text –siga escollint un determinat itinerari o fins i tot participant en la redacció–.

Altre tema important que trobem al text fa referencia al concepte mateix de narrativa i la seva relació amb els hipertextos. En altres paraules, la capacitat d’aquests per contar histories.

Finalment és força interessant observar tot el que s’ha tractat al text a través d’exemples concrets. En aquest sentit el professor Sanchez-Mesa analitza entre altres coses, com es produeixen els processos d’immersió i d’interactivitat entre text i usuari o el trencament la seqüencia lineal tradicional a través d’exemples d’hipertextos literaris com Afternoon, a story de Michael Joyce, Patchwork Girl de Shelley Jackson o 253 de Geoff Ryman.

Força interessant i imprescindible l’acostament a l’escriptura hipertextual des de la perspectiva de la literatura i la narrativa.

ESCRIPTURA HIPERMÈDIA I LECTOAUTORS. Professor Isidro Moreno.

El professor Isidro Moreno ens ofereix al seu text una sèrie d’imatges molt aclaridores sobre l’evolució que viu el procés de lectoescriptura en el nou entorn que ofereixen les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació.

El concepte de “lectoautor” serveix per definir perfectament aquest canvi que suposa l’hipertext i que fa que el lector s’implique directament en el procés de construcció del relat. Una idea que el porta a relacionar l’hipertext amb el procés comunicador anterior a l’escriptura –a la comunicació pròpia de les societats fonamentades en la transmissió oral– quan narrador i oient estaven en contacte i el narrador tenia la capacitat d’adequar el seu discurs tenint en compte les reaccions les necessitats o els desitjos de l’oient. Una qualitat que gairebé s’havia perdut amb la linealitat de l’escriptura tradicional i que es recupera amb la interactivitat de l’hipertext.

El professor Moreno explica que aquesta interactivitat de l’hipermèdia pot ser de tres tipus diferents segons el nivell de participació que realitze el lector. Així diferencia entre participació selectiva quan l’únic que fa el lector és seleccionar entre les diferents opcions que li ofereix l’autor. Participació transformativa quan el lector, a banda d’escollir els continguts, també els pot modificar. I finalment parla de participació constructiva per a referir-se a aquells textos en què l’autor pot fins i tot crear noves propostes que no haurien estat previstes per l’autor.

Una idea destacable del text de Isidro Moreno és que aquest nou entorn interactiu i participatiu del lector en la creació de textos, es troba en un moment inicial i que com a tal, encara no es del tot operatiu. Com diu el professor Isidro “la tecnologia digital és tan visible que predomina sobre el contenido y las posibilidades expresivas que facilita”. L’escriptura tradicional també va passar per un primer període tecnològic –tot just es va inventar la impremta– en què es va haver d’introduir tota una sèrie de convencions –la paginació per exemple– per fer que autors i lectors s’entengueren fàcilment.

Ens cal encara un temps per a superar aquest emmirallament tecnològic que patim a causa de les meravelles que ens prometen les TIC per, amb certa perspectiva, ser capaços d’entendre el seu veritable potencial i fer-ne un ús profitós. Com diu el professor Isidro Moreno “necesitamos a unos nuevos fenicios –qui amb la descoberta de l’alfabet van simplificar força l’escriptura, ampliant força la seva capacitat comunicativa– que simplifiquen la utilización de la escritura hipermedia sin restarle posibilidades discursivas”.

NO PENSES EN UN ELEFANT. ALLÒ QUE M’AGRADA (MOLT) DE LES IDEES DE LAKOFF.

George Lakoff al seu llibre Don’t Think of an Elephant: Know Your Values and Frame the Debate (2004) tracta un tema que m’ha semblat molt interessant per la seva proximitat. El discurs polític, és quelcom del que no ens podem evadir, ja que el trobem per tot arreu. Durant la lectura del llibre de Lakoff són molts els moments en què no pots deixar d’afirmar amb el cap, perquè constantment pots corroborar allò que t’explica l’autor amb la mateixa experiència.


Hi ha algunes idees que he trobat força interessants. Per començar i pel que fa a qüestions de caràcter més científic i relacionades amb el llenguatge i la cognició, la teoria de Lakoff sobre els marcs conceptuals i el seu funcionament m’ha semblat molt instructiva.

Lakoff suggereix que els marcs conceptuals de referència –idees prefixades en el nostre “inconscient cognitiu”– influeixen en la nostra percepció de les coses i ajuden a determinar les decisions que prenem. Açò és pel fet que tota la informació que rebem, és contrastada amb aquests marcs i sols acceptarem aquesta nova informació si té un “encaix en els nostres marcs”.

L’exercici que planteja Lakoff i que dóna títol al seu llibre, il·lustra perfectament la veritable força dels marcs en el nostre comportament. Les paraules (com elefant) evoquen marcs (animals grans, amb orelles que pengen i trompa que normalment associem amb el circ); i la negació d’un marc fa que, per força, evoquem aquest marc. Aquest és el motiu pel qual quan demanem algú que “no pense en un elefant”, el primer que farà serà precisament el contrari.

Un cop explicat aquest experiment, Lakoff el situa en el món pràctic i en l’àmbit que l’interessa, el del discurs polític. Així, ens explica: “Richard Nixon […] pressionat per a què dimitira durant l’escandol Watergate, es va dirigir al país a través de la televisió. Es va presentar davant dels ciutadans i va dir: “No sóc un xoriç”. I tot el món va pensar que ho era”1. Nixon sense adonar-se’n va evocar en l’electorat el marc que menys li convenia.

Aquest és possiblement l’aspecte més destacable del llibre de Lakoff, la seva capacitat de trobar exemples que demostren la manera com funcionen els marcs en el nostre cervell i com poden determinar el nostre comportament. De fet, Lakoff es considera un estudiós de la metàfora i fa menció del poder de les imatges i de la seva procedència. Algunes de les metàfores que planteja al seu llibre –com la de les torres bessones caient, que compara amb un home que es desploma mort– són si més no colpidores.

Altra de les idees principals del Lakoff és que els marcs conceptuals de referència poden ser modificats a través del llenguatge. Un nou comportament exigeix un nou llenguatge, o el que és mateix, canviant el llenguatge podem canviar el comportament. Sobre aquesta premissa, elabora el seu estudi i conclou que l’elaboració d’un discurs polític adient, pot servir per a definir el vot de l’electorat.

Molt interessant i engrescador.

1George Lakoff. (2004) No pienses en un elefante. Editorial complutense, SA. Madrid. p. 6

NO PENSES EN UN ELEFANT. ALLÒ QUE NO M’AGRADA (TANT) DE LES IDEES DE LAKOFF.

Abans de res m’agradaria aclarir que he trobat deliciós el llibre de Lakoff. Són moltes i molt bones les idees que planteja. Però no puc evitar de fer un acostament crític –amb la major de les prudències i tenint en compte les meves mancances intel·lectuals–, ja que, de la mateixa manera que alguns aspectes m’han semblat genials, altres em resulten complicats “d’encaixar”. Serà un problema dels meus marcs conceptuals.

En primer lloc, em costa acceptar la divisió que fa entre dues morals, la del pare estricte (conservadors) i la dels pares protectors (progressistes). No puc deixar de veure aquest exercici una mica reduccionista. Tot i que Lakoff s’esforça per explicar el caràcter complex dels dos models –mai diu que es tracte d’una distinció categòrica– no puc deixar de pensar que podrien haver-hi altres models possibles.

A més a més, Lakoff proposa un joc que ens aboca a una polarització que trobe perillosa. Un cop diferenciats aquests dos models morals, planteja la necessitat d’organitzar el discurs per tal de convèncer l’altre que les idees pròpies són millors. Evidentment, aquesta és la base del discurs polític. Però trobe que tal com ho planteja Lakoff, aquest discurs es realitza des de posicionaments força extrems (els de les dues morals). No es busca l’entesa entre les dues parts, sinó la imposició del pensament propi sobre el de l’altre.

Açò ho trobe estratègicament poc prudent. Lakoff parla d’iniciatives estratègiques per a referir-se a canvis concrets que poden afectar de forma global i també a qüestions relacionades amb el llarg termini. De què serveixen els esforços i la lluita per trobar els marcs que condicionen en un determinat sentit, si aviat pot vindre un nou marc que ens torne de nou al punt de partida?

No puc deixar de veure l’emmarcat en el discurs polític, com una mena d’escalada armamentística (semblant a la que es va viure durant la guerra freda), en la que substituïm les armes de destrucció massiva per “arguments afilats”. Aquell capaç de construir els millors arguments –aquell amb un armament més avançat– serà qui finalment s’impose en la batalla. Malauradament, pense que en aquests casos no hi ha vencedors ni vençuts. Més aviat tots perden.

Fins i tot encara aniria més lluny, no podríem pensar que el fet de crear en els progressistes la necessitat d’una infraestructura per a dotar-los d’aquests “arguments afilats”, podria ser de fet una “iniciativa estratègica” dels conservadors?

L’administració Reagan va ser molt intel·ligent en aquest sentit. En la darrera fase de la guerra freda, intuint les febleses econòmiques del model soviètic, va encetar el programa armamentístic més ambiciós: “la iniciativa de defensa estratègica”. Allò que popularment va ser conegut com “la guerra de les galàxies” era un pla d’unes proporcions inabastables. Eren moltes les evidències que demostren que era un pla gairebé impossible –en la terminologia dels jocs d’atzar una catxa–, tot i això el bloc soviètic va fer un esforç per mantenir-se en l’escalada. Un darrer esforç que va contribuir de forma decidida a la caiguda del comunisme.

Lakoff denuncia que els progressistes han de prendre consciència de la realitat i començar a “cuidar millor” als seus intel·lectuals. Posa com a exemple les ingents quantitats de diners que han gastat els conservadors per tal de construir al seu voltant una xarxa d’intel·lectuals, que els han aportat els arguments necessaris per a imposar el seu pensament. Vol dir això que els progressistes haurien de fer el mateix? Els arguments (i sobretot les idees de les quals sorgeixen) són quelcom que es pot fabricar? I encara més important, són quelcom que es pot comprar amb diners?

Els polítics haurien de treure les seves mans de damunt dels intel·lectuals. Garantir, això si, que puguen desenvolupar la seva tasca en llibertat i sobretot tindre’ls en més consideració a l’hora de governar.

Per la seva banda, els intel·lectuals farien bé de mantenir-se allunyats dels polítics. De no ser així els podria ocórrer una cosa semblant al que els va passar als músics valencians de la nova cançó. Van lluitar durant el franquisme en pro d’un canvi social. Quan el canvi es va produir (o començava a produir-se) es va considerar que “ja no calien”. Els mateixos polítics que abans els encoratjaven, els van arraconar; condemnant-los a una travessia en el desert que durà més de 25 anys1.

Per ultim una darrera reflexió. Pense que la polarització que planteja Lakoff deixa fora de l’equació a una gran quantitat de persones. Que ocorre amb la gent que no vota? Que ocorre amb els desencantats? Als Estats Units l’abstenció està al voltant del 40%. És molta gent com per a no tindre-la en consideració i molt probablement és gent que no participa del joc democràtic perquè no es veu representada en el discurs polaritzat dels polítics.



No podem oblidar que allò que caracteritza els models democràtics, és la legitimació que reben els governants de part dels governats a través del vot. Una abstenció important redueix molt aquesta legitimació i fa que altres models de govern puguen postular-se com opcions vàlides.

Sols pensar-ho, em fica els cabells de punta.

1Us recomane el visionat del documental “València necessita una cançó”, disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=XyroWUslXN0

ENTRE L’AGULLA HIPODÈRMICA DE LASSWELL I L’ÚS DELS MARCS MENTALS EN EL DISCURS POLÍTIC DE LAKOFF

A les acaballes dels anys 20 del passat segle, emparats en els estudis de la psicologia conductista i a través de l’anàlisi dels efectes de la propaganda i dels mitjans de comunicació de masses (especialment la radio, en aquell moment), es va assumir la idea que el comportament de les persones era fàcilment controlable a través del procés de comunicació.

Harold D. Lasswell (1902-1978) va desenvolupar la seva Teoria de l’Agulla Hipodermica per explicar la relació entre l’ús de la propaganda i la gran participació dels ciutadans durant la Primera Guerra Mundial. Sostenia que un missatge subtil i intencionat que es transmet de forma massiva, és assimilat pels receptors passius i acaba condicionant la seva conducta.

Més tard però, autors com P.F. Lazarsfeld (1901-1976) van frenar l’entusiasme de les teories conductistes, en minimitzar els efectes del discurs i de la comunicació de masses, donant més importància al receptor en el proces de comunicació. El “model dels efectes limitats” considerava molt importants les motivacions, la personalitat i les actituds de l’audiència, a l’ora d’interpretar el missatge. La propaganda ja no tenia aquest poder absolut, perquè es deixa de considerar el públic com quelcom passiu que assimila sense qüestionar-se els missatges que rep.

Avui sembla que noves investigacions ens acosten a les teories que com la de Lasswell, consideren que la comunicació de masses té uns efectes de gran abast entre el públic. L’ús que fa George Lakoff dels marcs mentals en l’elaboració del discurs polític, sembla que van en aquesta direcció.

Lakoff, des de la lingüística cognitiva, destaca la importància que té el llenguatge en els processos d’elaboració i compressió del nostre entorn. El llenguatge construeix el nostre coneixement, per tant considera que un nou llenguatge pot construir un nou coneixement. 
Lakoff diu que l’ús del llenguatge és determinant per condicionar el vot en unes eleccions; i que l’elaboració discurs polític, per a complir la seva funció, ha de tindre en compte la manera que tenim de veure el món. Estic d’acord, és innegable que la capacitat comunicativa és cabdal per assolir uns bons resultats electorals.

Ara bé, com es pot tindre la certesa que un determinat missatge causarà els efectes que esperem en el receptor? En un entorn com l’actual, marcat per la complexitat, com es pot pensar que es poden establir marcs –estructures mentals– que puguen ser assimilats de forma generalitzada? Són qüestions que em venen al cap després d’una primera lectura rapida de Lakoff i en les que m’agradara molt anar aprofundint.

TEORIA DEL CAOS. Qüestionant del determinisme.

La teoria del caos es desenvolupa especialment en matemàtiques i en física, però també al si de diferents disciplines científiques com la meteorologia, la biologia o l’economia entre altres. Aquests estudis es centren en l’anàlisi del comportament de sistemes complexos i sistemes dinàmics que demostren ser molt sensibles a les variacions que es produeixen en les condicions inicials.

Tot i que ja havia esta introduïda amb anterioritat, la teoria del caos pren una embranzida important amb l’us dels ordinadors que van permetre fer càlculs complexos i fins i tot generar diagrames amb les trajectòries que produïen els sistemes dinàmics. Aquest es el cas del famós diafragma de Lorenz, amb que il·lustrem aquest post.

Edward Lorenz, mentre provava de reproduir al seu ordinador, el model de predicció atmosfèrica en que treballava, va poder observar com es construïa un rinxol retroalimentador matemàtic. Com que l’ordinador on va realitzar els càlculs no era suficientment potent, va simplificar les dades amb sols tres decimals. Els resultats obtinguts vam tindre molt poc a veure amb les previsions atmosfèriques que produïa el mateix sistema quan les dades s’introduïen amb 6 decimals. La petita diferencia inicial fou ampliada per la retroalimentació i convertida en gran diferencia1.

En demostrar que aquestes petites variacions poden generar resultats completament diferents d’un mateix sistema, es ficà de manifest la impossibilitat de fer prediccions en molts aspectes, la qual cosa llença un dur colp als posicionaments deterministes. Durant molt de temps s’havia tingut la confiança en la capacitat de l’home per controlar el seu entorn. Amb Descartes i el racionalisme, el jo esdevé centre de totes les coses i l’home es veu capacitat, amb els avanços de totes les disciplines científiques, de donar explicació a la natura.

Amb la teoria del caos i moltes altres teories científiques que posaran en dubte el determinisme, s’obre el camí del pensament cap a la complexitat. La teoria del caos ens pot servir com a metàfora cultural per donar sentit a la manera com ens relacionem amb el nostre entorn. Avui som cada cop més conscients de les nostres pròpies limitacions. Sabem moltes coses però al mateix temps, tenim clar que hi ha moltes coses que no podem saber; que no podem predir ni controlar. La teoria del caos ens demostra que la idea de control es una il·lusió.

1Joan Campàs Montaner. Estudis sobre la teoria del caos. P. 9.

MANUEL CASTELLS. Una explicació a la proliferació del fonamentalisme religiós.

La societat xarxa ha erosionat profundament el que havia estat un important element en la configuració de la identitat individual: l’estat nació. Fins no fa gaire, hom podia identificar-se d’una manera prou clara únicament fent referencia a la seva nacionalitat. Avui aquesta realitat es difumina al si d’un món global.

Per altra banda i al mateix temps, aquest sentiment de desarrelament generat per la globalització també fa que augmente la necessitat de trobar una identitat forta que done sentit al que som. Aquest es el motiu pel qual, com explica Castells, en l’actual societat xarxa proliferen extremismes com el fonamentalisme religiós, que intervenen directament en la manera com la gent construeix la pròpia identitat.

Castells explica que hi ha tres tipus d’identitat col·lectiva:

  • La identitat legitimadora. Es tracta de la identitat que es fomenta per part de les institucions dominants per tal de perpetuar el seu poder i la seva dominació respecte de la resta d’actors socials. Comportar-se dins dels paràmetres socialment acceptats i establerts, ser políticament correcte, es el que fomenta la identitat legitimadora.

  • La identitat resistència. En tota societat hi ha actors que es consideren estigmatitzats pel pensament hegemònic. Aquest esperits díscols generen identitats discordants amb la identitat legitimadora i lluiten per fer-se un espai diferenciat.

  • La identitat projecte. Englobaria a aquells actors amb voluntat d’esdevindre subjectes amb una nova situació social definida i que en aquest intent, busquen la transformació de la societat per a que els seu projecte tinga cabuda.

Avui trobem que els individus tendeixen cada cop més a cercar identitats resistència o identitats projecte en l’afany de donar-se sentit. Per aquest motiu, el fonamentalisme religiós ha esdevingut una font important de construcció de la identitat en la societat xarxa1.

La religió, per la seva naturalesa universalista, s’ha adaptat millor que l’estat-nació a la nova realitat social configurada per la societat xarxa. La globalització ha erosionat el poder identitari de les nacionalitats al mateix temps que ha reforçat el paper de la religió en aquest sentit.

Però la religió, de la mateixa manera que esborra fronteres –no importa la raça, la nacionalitat, l’estratificació social, tots podem escollir ser catòlics o musulmans– en crea de noves pel seu caràcter excloent –difícilment podrem acceptar que un mateix individu puga ser catòlic, musulmà o jueu al mateix temps–.

El fonamentalisme –tant l’islàmic com el cristià– cerca la restauració d’un model social basat en les lleis religioses i per aquest motiu lluita per assolir l’estat d’identitat legitimadora. Aquesta imatge d’identitat forta que transmet el fonamentalisme es converteix en un reclam important per combatre el sentiment de desarrelament que pot fomentar la societat xarxa.

1Manuel Castells (2003). L’era de la informació. Barcelona. Ed. UOC. Resum/Adaptacio de Joan Campas. P. 18.

MANUEL CASTELLS i la construcció de la identitat a la societat xarxa.

“No coneixem gent sense nom, ni llengües o cultures en les que no s’estableixin d’alguna manera distincions entre jo i l’altre, nosaltres i ells. […] El coneixement d’un mateix –sempre una construcció malgrat es consideri un descobriment– mai és totalment separable de les exigències de ser conegut pels altres de maneres específiques”.

Calhoun, Craig (ed.) (1994), Social Theory and the Politics of Identity. Oxford. Blackwell.1

Manuel Castells, al segon volum del seu llibre L’era de la informació, dedica un apartat a explicar el que entenem per identitat i la manera que tenim de construir-la. Aquest text m’ha resultat força aclaridor de cara a, com se’ns demana, argumentar en favor de l’afirmació que el “jo” és, de fet, una xarxa.

Castells defineix la identitat com el conjunt d’atributs culturals que l’individu prioritza per tal de donar-se sentit. Es per tant una construcció dirigida a la individualització i la definició personal front a l’altre. La nostra identitat és allò que ens diferencia dels demés. Ara bé la identitat, des d’una perspectiva sociològica, no es quelcom que es puga aïllar en l’individu. Es més aviat una construcció en quxcare intervenen diferents factors.

Som el que som depenent del nostre context i en aquest sentit, per tal de comprendre com construïm la nostra identitat actualment, haurem de tindre en compte els canvis socioculturals que ha produït el nou paradigma de l’era de la informació i de la comunicació.

A la societat xarxa, són cada cop més variats i accessibles els atributs culturals dels que disposem per tal de configurar la nostra identitat; de tal manera que tenim la possibilitat de configurar diferents identitats entre les quals ens podríem acollir. En aquest punt, cal fer un incís per diferenciar entre rol i identitat.

Els rols que pot adoptar un individu (esportista, pare, estudiant, activista social, etc.) dependran de la funció que desenvolupe en cada moment. Les identitats son quelcom més profund en el sentit que estan relacionades amb la manera com ens donem sentit, la manera com ens definim en un determinat context.

Com hem dit, la identitat en la societat xarxa es cada cop menys una forma concreta i unitària. Més aviat ens trobem que a cada individu poden correspondre diferents identitats, entre les quals haurà d’escollir. Tot plegat fa que, de la mateixa manera que adoptem rols diferents segons l’activitat que desenvolupem, també puguem adoptar identitats diferents en relació al context en que ens trobem.

L’organització en xarxa modifica profundament la manera que tenim d’orientar-nos socialment. Avui ens veiem abocats a construir-nos vides multidimensionals en les que ja no sols interpretem rols diferents, sinó que podem, fins i tot, definir-nos com a persones diferents atenent a contextos diferents.

1 Citat a: Manuel Castells (2003). L’era de la informació. Barcelona. Ed. UOC.